Encara que no aprofundiré en el tema de la “veracitat” de la teràpia gestalt, si m’agradaria puntualitzar que és una teràpia que forma part de la branca humanista de la psicologia, per la qual cosa, encara que no sigui la branca més coneguda i que abundant en tots els consultoris de psicologia, és un enfocament psicològic i que encara que majoritàriament es faci servir per a autoconeixement i creixement personal, és completament eficaç per tractar trastorns psicològics.
I en aquest article la definiré ajuntant la meva experiència personal com a clienta, els coneixements que vaig adquirir durant la meva formació com a psicòloga, com a terapeuta gestalt d’adults i de nens, les observacions d’un grup de formació i la meva experiència professional.
Vaig conèixer la teràpia gestalt arran de trobar-me en una crisi existencial que em va portar de cap a la necessitat de demanar ajuda. I en aquell moment no sabia ni m’importava que era la gestalt, volia ajuda. Per això, el primer que vaig aprendre d’això, és que no importa la tècnica sinó el resultat.
Estava completament tancada en mi, em costava horrors obrir-me i expressar allò que em passava, de fet és que no sabia ni que em passava. La paciència i el respecte que vaig rebre cap al meu propi ritme i procés, va ser clau perquè pogués confiar en el meu terapeuta i permetre obrir-me i deixar-me ajudar. I aquest respecte pels temps del client i la confiança, són dos valors bàsics que han d’estar a qualsevol consulta on s’exerceixi la gestalt.
Trobar-me davant d’una altra persona, que sentia que em mirava, que s’interessava per mi, per la qual cosa m’estava succeint, em feia sentir acceptada i compresa. Per això l’autenticitat, l’acceptació, i la comprensió són valors que tot terapeuta gestalt també ha de tenir.
Quan aquest primer contacte de confiança es va donar, de mica en mica, m’anava permetent, reconèixer, sentir el que m’estava succeint i aprendre a posar-hi paraules. Va ser una gran feina deixar els “no sé” i poder començar a dir “estic trist”, “això em va molestar”, “estic contenta”, o poder detectar com estava el meu cos i adonar-me de com aquest reaccionava. Així vaig començar a crear en mi el que és un pilar molt important de la gestalt, adonar-se’n i prendre consciència, que són la base per a l’autoresponsabilitat. I que actualment formen part de cada moment de la meva vida, aquest posar atenció al fet que sento a cada moment, i que em permet gestionar i afrontar amb responsabilitat cada situació de la meva vida, donant-me el poder d’escollir com a decideixo viure’m a cada instant.
Sempre que parlava del meu passat, em posava l’atenció a com m’estava sentint en aquell moment, tot era portat al present i com afectava la meva vida, posant atenció als sentiments i emocions que genera i no tant a què és el que penso .
També em feia retornar al present quan m’anava en la meva imaginació, amb coses que escoltades des de fora no tenien cap sentit, però jo dins del meu caparró els havia trobat, així que retornar-me a allò obvi, allò real, era i segueix sent a dia d’avui una eina essencial per fer-me veure on sóc i aterrar-me al que sí que n’hi ha. I juntament amb això, em posava molts deures perquè pogués anar posant consciència a la realitat de com estava vivint la meva vida i des d’on. Per exemple, havia d’analitzar certes situacions que em trobava com em sentia, que pensava, com estava el meu cos, com reaccionava, com m’hauria agradat reaccionar i com crec que hauria d’haver reaccionat.
Com més em coneixia, més m’adonava que no em coneixia i més em qüestionava els meus valors, les meves creences i m’anava adonant de com volia viure la meva vida. Pel que sentir, veure i analitzar totes les creences limitants que tenia integrades al meu cap i modificar-les per les que sí que volia a la meva vida, va ser un altre punt clau de canvi de perspectiva a la meva vida.
I amb això, el millor, em facilitava experiències perquè pogués integrar tots aquests “canvis” que volia a la meva vida. M’ajudava a trobar els meus propis desitjos i recursos que em fessin sentir que vivia com volia.
Una cosa que em va costar força integrar era el “per a què”, veure que tot el que feia tenia una finalitat, que preguntant-me el perquè m’anava al capdavant i em desconnectava del sentir, que és el que em portava a la realitat, i trobant la finalitat, encara que moltíssimes vegades trigués a veure-la, m’ubicava al meu lloc, amb la responsabilitat de continuar fent-ho o canviar-ho.
I no tot era tan bonic i adonar-me’n de tot, moltíssims dies m’anava polsant, o enfadadíssima pel que estava veient i no volia veure, però alguna cosa em feia tornar, i era la sustentació que sentia allà dins d’aquesta sala, el sentir aquest espai un lloc sagrat on poder expressar-me sense por.
Una altra cosa important que vaig veure i que és un pilar bàsic de la gestalt, és com funciona el cicle de l’experiència. A través de prendre contacte amb mi mateixa, sensacions i emocions, vaig poder veure on jo estava bloquejant el cicle normal d’autoregulació i satisfacci
